Ens visita una noia de El Camerun

A l'escola va venir una noia de El Camerun, es deia Constance. Ens va explicar les tradicions, balls i cançons del seu país. Va ser molt simpàtica i parlava molt bé el català, perquè va dir que feia tres anys que vivia a La Garriga. Va agafar tres nens per ensenyar-nos un ball d' allà. També va portar uns instruments de percussió, que són els que fan servir per les seves dances.
Va portar vestits de molts colors i ens va explicar com se'ls posaven. Va ser molt interessant.

Mario Carrillo

El poble de Blangoua

El poble és ben diferent:

les cases no gaire grans,

de fang, pedres i algun tronc

no semblen les que coneixem.

Els vestits són de molts colors,

de mida gran, tots de cotó.

Els agrada vestir així

els sembla més divertit.

Amb les barques pesquen peixos

al sol els posen a assecar,

això ho fan per conservar-los,

després poder-se’ls menjar.

Però alguns jocs són com aquí:

salten, corren i ho passen bé.

La corda i la pilota fan servir,

juguen i es volen divertir.

per Irene Expósito

El treball a Blangoua

La gent en aquest país

treballen com formiguetes,

uns pesquen al seu riu

altres filen com aranyetes.

Carreguen el que els fa falta,

ho porten sobre el seu cap.

Herba, gerros i altres coses

tot posat sobre aquell drap.

Al sol assequen el peix

que han pescat en allà al riu.

Això els servirà després

per poder alimentar-se bé.

La gent treballa com aquí,

sense córrer van fent el camí.

per Jordi Valiente

El temps a Blangoua

Les hores passen lentament

camina i parla la gent.

La vida és tranquil·la a aquest lloc

tothom va a poc a poc.

La gent sempre va a peu

no tenen vehicles ni carreteres.

Alguns la bici fan servir

van i tornen pel camí.

També utilitzen les barques

que es construeixen per pescar.

Molts treballen allà al riu

i pesquen peix per menjar.

per Aylén Rita

A Blangoua

La gent té temps, no té pressa,

tots van ben a poc a poc,

fan les coses amb més calma,

no els cal córrer per anar enlloc.

Els homes pesquen i venen,

fan cara de cansats,

porten peixos de tota mena

que una tarda han pescat.

Les dones filen i aprenen,

aprenen a treballar el cotó,

per fer roba de tota mida

alegre i amb molt color.

També juguen i fan festes

on van tots força guarnits,

diuen que estan molt pansits

però se’ls veu ben divertits.

per Núria Masclans

Les caramelles

El dilluns de Pasqua el meu germà, la meva germana i jo vam anar a cantar caramelles. Abans de començar vam fer tres grups. Els meus germans i jo vam anar amb el primer grup perquè cantava al carrer de la meva àvia. Per canviar de casa pujàvem al tractor i ens portava a la pròxima casa. La gent era amable i quan arribàvem ens domaven esmorzar i algunes vegades diners, això sí, primer havíem de cantar una o dues cançons.
Quan va ser l’hora de dinar tots els grups vam anar a Can Burguès i quan hi vam ser tots ens van donar un entrepà per dinar. Quan vam acabar ens vam repartir dues mones i després vam jugar fins que els nostres pares ens van anar a recollir.

Núria Masclans

El monstre de Banyoles

El dissabte passat, me’n vaig anar a Besalú a dinar amb els meus pares. Vam passar pel pont romànic que hi ha en aquest poble i vam jugar a tirar pedres al riu. Després vam baixar a Banyoles i vam visitar l’estany.
Amb el meu pare, vam llogar una barca de rems durant mitja hora. Després vam pujar a la golondrina turística on ens van explicar com es va formar l’estany.
El monstre de Banyoles, per a mi, és un enorme peix carpa que ronda per allà. De fet n’hi ha més d’una però jo només vaig veure aquella. Al primer moment em vaig espantar perquè em pensava que era un tauró, però després vaig veure que no.
Ja veieu que el monstre de Banyoles no existeix, però si us trobeu una carpa d’aquell tamany tingueu per segur que us espantareu.

Helena Paricio

Les sorpreses d'aquestes vacances

Una puput a les golfes

El dissabte d’aquesta Setmana Santa era de nit i baixàvem de casa dels meus besavis quan vam veure un porc senglar que creuava la carretera. La meva àvia estava a punt de dir-li al meu avi que vigilés amb aquell gos tan gros. Però jo de seguida vaig dir que era un porc senglar. Semblava que no hi veiés gaire perquè estava adormit o potser perquè buscava menjar. Però no vam haver de parar perquè va passar a poc a poc.
El dilluns de Pasqua era a l’habitació de la meva germana, que no es trobava bé, i estàvem jugant. El meu tiet va dir que anéssim amb ell en silenci. Vam entrar a les golfes i al vidre hi havia una puput que volia sortir però no podia. Al cap de poca estona van arribar el meu altre tiet i la meva tieta. Els vam ensenyar la puput i van dir que li faríem fotografies. Al final el meu tiet la va agafar i així va anar millor per fer-li fotografies. Després vam anar a baix i la vam deixar anar. A l’hora de dinar també vam fotografiar la mona que havíem fet després d’esmorzar. Per postres ens la vam menjar.

Aroa Espel Martínez